EN PRENANT 
LE FRAIS
... en 1935

 

 

Petit Rappel: Le o se prononce ou, le a se prononce o en fin de mot, le v se prononce b .

Sur lo Peyro dal Pradel, una soirada d’estio.

Asseits en renguetta, prenion lo fresc apreps una brava jornada dé calimas. Aquela banda d’una dotzéna

d’arganhols, an tcharat pendent una hora. Fasquèron lo tour dal mondé et quand n’agèron prou dé discutar d’al temps, dé la caça, dé la vigna, dé politiqua et dé la situatio internationala, s’arrestèron un paoc per polsar.

Cal diré qué si élis èron assiétats, jobas et madurs, fasion anar et véni, vestits d’estio en robas cortas.

Totjon à l’affût d’un bon commentari, à força dé vésé passar aquéllas fennas, fasqueron qualquas réflexios pla sentidos. Per exemplé :

Aquella jouvénota sé fa polida, caldrar la surveillar dé protché.

----- blondinétta a pas rés à enviar à las aotras, es pla maniaga.

----- es camba fina, déo pas avé pla talen à taola.

----- a un bravé rèplé.

----- n’a un bravé parel sur l’estomac.

----- sé la daichon mangear atal semblara lèo uno barrica.

----- al contrari, y caldra mettré dé peyras dins las potchas quand lo cers buffara trop.

Aquel couplé dé jouvés, caldra les maridar lèo : risquon dé fairé Pasquetta avant Pasquas.

Hérosament, commençaba dé sé fairé tard et n’y a qué badaillabon.

Es à aquel moment qu’un porcas té foutét un pet rédoblat, tallomen gros qué n’èron totis estabosits et

cadun y mettait son gran dé sal. Sé avion pas tant parlat ensemblé, aorion aosit una séria dé pets ménuts qué

séguiront les dos énormés premiers et qué sentiron aotant michant.

Lé Pélut :Macarel, qu’un pétas, dévios avé la tripa couflada coma una embaicha.

Trochu : Pensavi qué tronava dins d’abord, mais quand la flaira m’arrivait, comprenguèri.

Pla sigur : E dé qué as mangeat per pétar coma aquò ? As chapat dins lé barquet dal porc ?

Pierro lo pétairé : Acabèri una cassada dé fardels qué trigosaba dins lé buffet amb qualques fabols ;lo gos

n’én volguait pas et m’aracaba dé ba jétà.

Lé Quec : é é é, pu pu…(Pampèra l’ajudèt : pudis quicon) òc, é,é,é, sacò.

Aqui passèron dos bigotos :

La Gertruda :Bon Dios, Nostré Seigné, qu’es aco qué pudis atal ?

La Marinetta : An débrumbat dé tampa la porta dé l’infern. Nos cal anar vité à la gleiza fairé una prièra.

Cascaro sé pensèt : bao profitar dal bruch dé Pièrro per mé solatja en doça d’una brava loisa. Es ça qué fasquèt :

pas dé bruch mais coma flaira, macarel èro encara piri qué la productio dé Pierro. Empojonet tot lé quartiè.

Paoré mondé, jamai dé la vido quicon atal, un flairo d’aquéla espésso, savion pas qué poudia existar.

Toutis les moucadous sortiron dé las pochas.

Lé Quec : ma ma mac….milodios !

Les plataniès qué dunpei mai dé dos sèclès nos fan d’ombra quand lusits aquel solel dé fat, daichèron tomba un centénat dé feilhas.

Las mosquos guerminièras, pourtant habituadas, s’en anèron vité directio las pobèlas ; las mail viellas,

pas tant dégordidas tombèron, las pattas en l’airé.

Biétazé goujats , aquò té copa la respiratio ; nos démandèren cossi fairé per nos désinfectar les palmos.

Mais n’y abia un qué disiò pas rés : èra lo parisien. Sé maridèt ambé una filla d’aissi y a pla longtemps.

Bénon passar una mésada cada estio. Aquel arpailhant comprénia la langa nostra, mais la parlaba pas. Coma

avia travaillat tota sa vida dins un espital, proché dé Paris, abia dé connaissensos en médécina.

Lé parisien : Messieurs, voyons, calmez-vous ! Il n’y a pas de quoi fouetter un chat.

Enfin, c’est une chose très naturelle ; mais savez-vous ce que c’est qu’un pet, qu’il soit bruyant ou silencieux ? non ? eh bien, un pet c’est un vent qui sort de la tripe merdicale et qui annonce l’arrivée de l’étron.

Et toutis dé riré !

Pensabon : es quicon l’instructio quand mêmés !

Al cap d’un tros , Flambart s’avisait qué Grojo fasio dé gestés,la boca alanda.

Médanné, vénets vité m’ajudar, sé nous estouffa. Dé fait, la brumo bassa dé Pierro, barréjada à l’enfalénadis dé Cascarro fasquet déguerpi touta l’esquipa, mais el , qué poudia pas sé léva vité, s’escanava.

S’y mettèron à quatré per réléva les très quintals dé Grojo. L’aménèron à son ostal. Sa fenna décidait d’anar

querré lo Médéci .Comblo dé malvirada, lo hasard fasquet qué lo vétérinairé estant partit à la naichainça d’un

Bedel, nostré Médéci anguèt assistar una féda en train dé fairé dé bessos : aquélis agnélets voulion sortir ensemblé. Tot acò per fairé plaser à Pierrassa qué avia insistat.

Entré temps, lo vétérinairé èra révengut. Y démandèron dé pla vouler rendré visita à nostré malaot : Aprèps

tot, fa lé mêmé pés qu’un budel jobé. Nostré bravé hommé acceptait.

Eren salvats, nous démorabo qué lé Rito, son aiguo bénita,et son gopillon.

Auscultait nostré Jo, mais comprénia pas d’on vénia aquel bruch dins les palmos.

Nos fasquèt alandar la finêstra et l’ ajudèren à respirar. Entré temps, lé médéci tornara.

Una hora aprèps, nostré aganit a réprés una respiratio normala et sé prométait dé sorti en soirada, un flaconet

d’aiga dé cologna dins la pocha.

A partir d’aquella historia, lo Médéci et lo Vétérinari prenguèron lo servici dé garda, lo dimengé à tor dé rôlé !

Lo lendéma, tota la tropa sé rétrobait à la blagusa dal pradel per prendré dé novellas d’aquélis asphyxiats.

Totis èron rébiscolats, mais nostré Jo préférait sé répaosa un jour dé mail, es vertat qu’ajet la troilla d’affrontar

una flaira tant empojonada et qué dévio engargana encara.

Quicon avia canviat, né manquava un, et pas lé pus magré ; atal gagnèron dos plaços sur lo paret.

Pierro lé pétairé : Boli fairé una mésa al punt. Hier, quand pétèri, y son anat francamen ; ey avertit

ey claironat, tandis qué aquel jeanfoutré dé Cascarro, larguèt una louisa per fairé creiré qué tot aquen frum

vénio dé yéo.

Cascarro : Crésés qu’es una bonna caosa dé larguar un pétas atal per fairé pao à tot lé mondé.Dévès avé fait

lé servici militairé dins l’artillariè, tandis qué yéo èri dins lé servici sécret. Aqui dévion pas fairé dé bruch.

Et sé rémetton à riré…….

Es aqui qué nostré parisien nous annonçait :

Mes chers amis, il m’est venu une drôle d’idée : Nous devrions exploiter cette émission d’odeur, découverte hier soir. Je m’explique : Récupérons ces gaz et mettons-les en bouteille. Il s’agit là de méthane

produit par la lente digestion des aliments. Rien de plus normal et certainement que le mélange tripes-haricots

bien faisandé, ajoute un must supplémentaire. Etant donné que des bruits de bottes commencent à se faire

entendre vers l’Allemagne, je suis certain que l’armée française aimerait avoir à sa disposition des gaz d’une

telle puissance pour asphyxier l’ennemi. La mésaventure d’hier soir semble prouver le bien-fondé d’une telle idée.

Tota aquella esquipa de rudés, aprèps avé escoutat aquel monologua, sé régardèron en sé démandan qué

pensar. Tout d’un cop, l’embéja dé riré les agaffa et esclaton toutis à l’encop.

Lo parisien el tavés s’y mettait et toutis dé pouffa una miéjo-horada.

La soirada sé continuait tranquillament.

Hier dos astèquas nous an empoujounats.

Aquesté soir, nous en escanats dé riré.

Pensi qué dormiren pla aquesta nueit.

Pla sigur diguèt : ….pla sigur.


Montolio- 06/2003

Maorici

PS: L' éscritura dé nostré patoès es pas aigida. Es una versio locala dé l'occitan.

Es per aco qué vos démandi d'estré indulgents, si rélévats un ramat dé faotos.

Pla merci.

Maurice AGASSE. Mai 2003.
Maurice.Agasse@planetis.com



 

ligne

 

 

 

Graphiques par Lucie